abans de l'edat en què hom s'arma de raciocini,
vam tastar el grop del desarrelament del solar natal
-la pura pàtria de la infantesa encara en fase tova.
Un i altra, ens vérem, idò, traslladats a Barcelona,
simplement arrencats de la terra.
Aleshores, l'illa d'Ítaca que portàvem al cor
es convertí en un retorn per a les vacances, res més.
A tots dos, però, la Menorca plena se'ns esmunyia entre els dits;
i, a la vegada, no aconseguíem aprehendre de debò la terra d'acollida.
En conseqüència, ella, na Pilar, passà una llarga etapa de llimbs,
perquè ja no era menorquina a Menorca,
però tampoc, ai!, catalana a Barcelona.
A mi em passà exactament igual,
un tràngol del mateix biaix, d'aquells que et deixen perplex i confós,
nedant potser en una mena d'aigües mortes,
on les braçades resulten impracticables,
com si anessin solidificant-se a cada intent.
"Relat d'unes vides paral·leles". Miquel Àngel Limón. dbalears. cat, 12/01/2009
