Francesc Carreras. Rukum Magone - 6. Diari MenorcaDivendres, 19 octubre 2007 Enclavat a dins un dels racons de la vella ciutat medieval de Maó, ens trobem amb un edifici molt característic, de ben poca mira al carrer, i sí de bona part del mateix a sobre el penya-segat del port. De fet, esta annexionat a un conjunt de construccions, algunes de l'edat mitjana, on al llarg de quasi quatre-cents anys, ha estat el reflex més pur d'una filosofia de vida molt particular, la contemplativa. Així és, el Monestir de les Concepcionistes Franciscanes de Maó, conegudes popularment per "ses monges tancades".
Un lloc de pregària, de silenci, de germanor, d'humilitat, on les seves promeses femenines des de la seva fundació i fins ara, sempre han estat un referent important en la vida de la ciutat com referents religiosos i històries. Un convent, l'únic que ens queda a la ciutat de tres que hi ha hagut, la seva fundació obeeix a unes peticions populars a finals del segle XVI, però que no veuria la llum del seu establiment fins el juliol de 1623.
Parlar deIs orígens del monestir de les Concepcionistes, és sinònim de recerca vuitanta anys després del saqueig d'en Barba Rossa el 1535 i que provoca una gran desolació a Maó. La vila per aquells moments encara mantenia les seves muralles i precisament a un angle d'aquestes on hi havia una de les torres de defensa (encara hi és), i les antigues carnisseries, es donà principi al que seria anys més tard, el convent. La seva església iniciada el 1616, donaria peu amb el decurs dels anys, a tot un conjunt d'edificis que poc a poc, anaven prenent forma per la funció que s'havien aixecat.
Entre els interiors conventuals, queden perfectament identificats restes dels murs defensius de la vella vila, el que van ser les carnisseries més antigues de les quals es té constància, avui són una capella, els forns de coure pa convertits en sales d'esbarjo i els dos horts, transformats fa anys, en petits jardins, dels quals un, porta al Camp Sant del monestir.
Les seves parets exteriors per un costat fan mitgera amb tres antics carrerons del Pont des Castell i per altra, amb els penyasegats que guaiten al port. Sols uns metres de la façana de l'església que va al Pla de la Parròquia, ben aferrat a l'Ajuntament, ens delata l'entrada principal del vell monestir.
Des de l'inici del convent i fins ara, en dues ocasions ha estat pertorbada la quietud del seu entorn, arran de certs moments polítics considerablement turbulents, els quals provocaren la sortida de les germanes per la seva seguretat. La primera entre les postrimeries de 1706 i els inicis de 1707, amb motiu de la insurrecció de les tropes borbòniques que varen derrotar als partidaris de l'arxiduc, l'anomenada guerra de Successió, la qual provocà la pèrdua d'un bon grapat de vides humanes, d'entre altres, la del prior del convent del Carme, quedant força dividida la població menorquina. I la segona, durant el trienni de la guerra civil espanyola de 1936-1939, convertint aquelles cel·les escollides lliurament, en presó preventiva de presos polítics.
Les tres primeres germanes que donaren inici al nou convent, vingueren de Sineu (Mallorca) el 1623. A partir d'aquí i fins avui, més de dos-centes han estat les monges que han viscut entre els seus murs, amb números d'ocupació que han variat entre la quarantena els qui més, i la dotzena fins fa pocs anys.
[...] Hem sentit contar, com els primers anys de la fundació del monestir, es feu cavar un pou per així obtenir aigua pròpia. La feina fou tan llarga i feixuga, passant potser setmanes sense trobar aigua, que les germanes intercedirien a la figura del sant protector del camp, brollant al cap de pocs dies, el líquid element. Aquest quadre avui restaurat, es conserva a una de les sales del convent. Ignorem la profunditat del pou descrit, però les germanes de més edat han sentit dir de sempre, que la seva fundària es d'uns quaranta metres.
La curiositat de les coses ens porta a descobrir fets humans si tan vols inusuals, com el fet de trobar-se enterrat a una de les capelles de l'església, un cor humà. Fou el desig que tingué el doctor D. Gabriel Roig i Cardona (1712-1778), paborde i vicari general de l'illa. Tant estimà la congregació de les Concepcionistes, que deixà escrit que un cop haver traspassat a l'altra vida, encomanava que el seu cor fos extret del seu cos i fos entaforat a l'església del convent. I així està.
Avui el convent és refugi espiritual i de fe de deu germanes, encara que sols cinc ocupen les cel·les, les altres cinc treballen en aquests moments, en un nou projecte d'ajuda humanitària a San Pedro Sula, Hondures.
Les portes de la seva església, durant els matins i capvespres romanen obertes, lloc on podem trobar el caliu acollidor de pau i quietud, on hi trobem sempre alguna germana orant davant el Santíssim. Potser sigui el reflex net d'un època avui quasi oblidada, però la seva missió és aquesta, pregar a Déu pels homes.
És un més del racons que ens podem trobar passejant pel Maó més antic. De discreta presència humana i dolça, identificada en la reflexió i estimació al monestir que lliurament varen triar per dur a terme dins un món tan gran, el silenci de les seves veus a dins un dels edificis més característies de la nostra història, el de les Concepcionistes.