dimecres, 31 / octubre / 2007

Màfia, lladres i gens d'estima

Després de llegir a El País (31/10/2007) a Oriol Bohigas, arquitecte, com deixa es polígon industrial (talvegada no tan industrial) de Maó:

"Maó. Es polígon, como lo llaman, es casi la única referencia comercial de la ciudad y es el peor paisaje y la peor condición para la convivencia y la cultura."

M'afany a llegir "La màfia cabilda" (nom que trob molt encertat) des Míster, i adeveres me'n vaig a llegir s'article (Última Hora Menorca, 31/10/2007) que mos explica a tots com se gestiona Menorca realment:

"Jaume Gelabert ha «aportado» a la sociedad los 50.433 metros del futuro polígono industrial que le cedió el Ajuntament."

Jo també pens: "lladres!".

Esper que en Josep M. Quintana i en Joan F. López Casasnovas s'animin a comentar-ho.

No anava tan mal encaminat Sòcrates quan es queixava de sa democràcia. I és ben cert que sa nostra democràcia defensa majories (siguin bones o no) i contenta minories. Supòs que lo que més me dol és sa poca estima que deuen tenir per sa terra que habitam.

Me consola pensar que encara hi ha persones que saben asseure's damunt una roca i pensar en sa bellesa de sa tardor, com fa en Manolo Bonet (30/10/2007) allà on és.

dilluns, 22 / octubre / 2007

Badar...

Emili de Balanzó. Rufus Quàdriga
Es carrer de Menorca, setmanari insular. n. 77 (5/10/2007)

Sobre un cel net i blau, pots veure, difuminades per la dis­tància, les muntanyes de Mallorca. El silenci d'aquest capves­pre que ja fuig cap a la nit és tot un luxe. Mires aquest paisatge medite­rrani i confortable i et quedes ben absort, com encantat, la ment en blanc, et sembla que voles com una gavina i que l'horitzó torna més dau­rat... ets aquí, però no hi ets, estàs ben assegut, peus ferms en terra, però voles i voles, més amunt que l'Everest. Idò, amic meu, d'això en diuen badar.

La pràctica d'aquesta activitat, avui tan poc prestigiada, és un dels més nobles i antics indicis de cultura autèntica que ens queda. És tot un luxe. Badar és un autèntic i saluda­ble revulsiu contra els nostres i més secrets sectarismes, contra intransi­gències i petulàncies que patim i practiquem; un antídot contra la vio­lència. Badar, obre el cor i estimula la ment. Badar, és posar uns grams de poesia a la prosa del món. Com pot estimar, creus tu, una persona que no és capaç de badar?

Quan badem és quan s'obra, fugaçment, la porta al món de l'inte­rior, del nostre interior. És quan podem descobrir, per exemple, que la nostra autèntica i petita pàtria -no la grossa i oficial dels falsos patrioters i profetes-, és el nostre entorn, aquesta terra humida de pluja, l'ullastre que, a cops de tra­muntana, s'inclina cap a migjorn; la roca banyada d'escuma blanquinosa de mar; les parets seques i geomètri­ques, el vol fantàstic dels estornells en un cel estirat, els bons i pocs amics, la família, la nostra lIengua, una vella i mai oblidada cançó de bressol, un calaix de records, quatre llibres, els somnis que encara ens queden...

És quan dormo que hi veig clar, deia el poeta Foix. Jo també, quan bado.

Un vell monestir, ses monges tancades

Francesc Carreras. Rukum Magone - 6. Diari Menorca
Divendres, 19 octubre 2007

Enclavat a dins un dels racons de la vella ciutat medieval de Maó, ens trobem amb un edifici molt característic, de ben poca mira al carrer, i sí de bo­na part del mateix a sobre el penya-segat del port. De fet, esta annexionat a un conjunt de construccions, algunes de l'edat mitja­na, on al llarg de quasi quatre-cents anys, ha estat el reflex més pur d'una filosofia de vida molt particular, la contemplativa. Així és, el Monestir de les Concepcionistes Fran­ciscanes de Maó, conegudes popularment per "ses monges tancades".

Un lloc de pregària, de silenci, de ger­manor, d'humilitat, on les seves promeses femenines des de la seva fundació i fins ara, sempre han estat un referent important en la vida de la ciutat com referents religiosos i històries. Un convent, l'únic que ens que­da a la ciutat de tres que hi ha hagut, la se­va fundació obeeix a unes peticions po­pulars a finals del segle XVI, però que no veuria la llum del seu establiment fins el juliol de 1623.

Parlar deIs orígens del monestir de les Concepcionistes, és sinònim de recerca vui­tanta anys després del saqueig d'en Barba ­Rossa el 1535 i que provoca una gran de­solació a Maó. La vila per aquells moments encara mantenia les seves muralles i preci­sament a un angle d'aquestes on hi havia una de les torres de defensa (encara hi és), i les antigues carnisseries, es donà principi al que seria anys més tard, el convent. La seva església iniciada el 1616, donaria peu amb el decurs dels anys, a tot un conjunt d'edificis que poc a poc, anaven prenent forma per la funció que s'havien aixecat.

Entre els interiors conventuals, queden perfectament identificats restes dels murs defensius de la vella vila, el que van ser les carnisseries més antigues de les quals es té constància, avui són una capella, els forns de coure pa convertits en sales d'esbarjo i els dos horts, transformats fa anys, en pe­tits jardins, dels quals un, porta al Camp Sant del monestir.

Les seves parets exteriors per un costat fan mitgera amb tres antics carrerons del Pont des Castell i per altra, amb els penya­segats que guaiten al port. Sols uns metres de la façana de l'església que va al Pla de la Parròquia, ben aferrat a l'Ajuntament, ens delata l'entrada principal del vell monestir.

Des de l'inici del convent i fins ara, en dues ocasions ha estat pertorbada la quietud del seu entorn, arran de certs moments polítics considerablement turbulents, els quals provocaren la sortida de les germa­nes per la seva seguretat. La primera en­tre les postrimeries de 1706 i els inicis de 1707, amb motiu de la insurrecció de les tropes borbòniques que varen derrotar als partidaris de l'arxiduc, l'anomenada gue­rra de Successió, la qual provocà la pèr­dua d'un bon grapat de vides humanes, d'entre altres, la del prior del convent del Carme, quedant força dividida la pobla­ció menorquina. I la segona, durant el trienni de la guerra civil espanyola de 1936-1939, convertint aquelles cel·les es­collides lliurament, en presó preventiva de presos polítics.

Les tres primeres germanes que donaren inici al nou convent, vingueren de Si­neu (Mallorca) el 1623. A partir d'aquí i fins avui, més de dos-centes han estat les monges que han viscut entre els seus murs, amb números d'ocupació que han variat entre la quarantena els qui més, i la dotze­na fins fa pocs anys.

[...] Hem sentit contar, com els primers anys de la fun­dació del monestir, es feu cavar un pou per així obtenir aigua pròpia. La feina fou tan llarga i feixuga, passant potser setmanes sen­se trobar aigua, que les germanes interce­dirien a la figura del sant protector del camp, brollant al cap de pocs dies, el líquid ele­ment. Aquest quadre avui restaurat, es con­serva a una de les sales del convent. Ignorem la profunditat del pou descrit, però les germanes de més edat han sentit dir de sempre, que la seva fundària es d'uns quaranta metres.

La curiositat de les coses ens porta a des­cobrir fets humans si tan vols inusuals, com el fet de trobar-se enterrat a una de les ca­pelles de l'església, un cor humà. Fou el desig que tingué el doctor D. Gabriel Roig i Cardona (1712-1778), paborde i vicari general de l'illa. Tant estimà la congrega­ció de les Concepcionistes, que deixà es­crit que un cop haver traspassat a l'altra vi­da, encomanava que el seu cor fos extret del seu cos i fos entaforat a l'església del convent. I així està.

Avui el convent és refugi espiritual i de fe de deu germanes, encara que sols cinc ocupen les cel·les, les altres cinc treballen en aquests moments, en un nou projecte d'aju­da humanitària a San Pedro Sula, Hondures.

Les portes de la seva església, durant els matins i capvespres romanen obertes, lloc on podem trobar el caliu acollidor de pau i quietud, on hi trobem sempre alguna ger­mana orant davant el Santíssim. Potser si­gui el reflex net d'un època avui quasi obli­dada, però la seva missió és aquesta, pregar a Déu pels homes.

És un més del racons que ens podem trobar passejant pel Maó més antic. De dis­creta presència humana i dolça, identificada en la reflexió i estimació al mones­tir que lliurament varen triar per dur a terme dins un món tan gran, el silenci de les se­ves veus a dins un dels edificis més carac­terísties de la nostra història, el de les Con­cepcionistes.

dijous, 4 / octubre / 2007

Implicacions de la transició

Jo que no he viscut la transició se me fa difícil entendre realment què va significar, però avui, talvegada, m'hi atrac un poc més amb aquestes paraules que trob endevinades:

la transició –ens agradi o no, els sembli bé o no als joves d’avui- va implicar un pacte entre dos sectors clau: els franquistes (que renunciaren al que sempre havien cregut), i nosaltres, els demòcrates (que, tot acceptant la reforma, renunciàvem a fer la ruptura amb el sistema i, doncs, a fer cap tipus de depuració)
Josep M. Quintana. L'autodefensa del rei

Tot i amb aquestes paraules sona de fons si és just que, ARA, es reclami la supervivència d'una monarquia, l'existència d'una república... quan encara viuen els qui van signar aquell pacte.